En honor a sant Bernat

Article, enviat 25.VII.08,

Publicat en el Levante el 6.IX.08

EN HONOR A SANT BERNAT

Ivan Martínez Araque
Coordinador d’EUPV-Alzira

Recentment han aparegut en premsa uns articles, bellament escrits, que feien referència a la vida de sant Bernat. En realitat, relataven uns fets extrets de les pàgines d’un cronista valencià del segle XVI, Martí de Viciana, en una època en què en els escrits es barrejava llegenda, ficció i fets no sempre provats, i que s’han anat transmetent per la tradició. És una tasca encara pendent tractar d’estudiar, a partir del documents de l’època i segons els criteris actuals, la figura d’Ahmet o Bernat. Per exemple, en el cas de l’Horta, el venerat sant Pere Pasqual no va existir realment com a tal, sinó que es tractava de dos individus distints.
Més enllà del personatge en si, la veneració a Alzira del sant va destacar sobretot a partir del segle XVII, 400 anys després de la data en què se suposa que morí. Les mencions al seu culte van ser més bé escasses durant l’Edat Mitjana, llevat d’una modesta capelleta o la partida que du el seu nom: tenien un major protagonisme les processons del Corpus o de les mares de Déu, com era habitual llavors. En efecte, no serà fins el Barroc o en temps de la Contrareforma catòlica quan els patrons locals seran objecte d’una devoció extrema.

A propòsit d’això, els passats dies, l’alcaldessa d’Alzira, amb roda de premsa pomposa de per mig, anuncià que s’anava a recuperar allò que han anomenat ruta bernardina de la Ribera, com a part de la nostra història. Resulta colpidora aquesta notícia, ja que al llarg d’aquests cinc anys no s’ha fet res des de l’Ajuntament per recuperar altres béns que també ho són: ni els elements de les hortes del terme, ni el paisatge típic de la plaça Major (amb la destrucció de les cases del segle XVIII), ni l’antic edifici de la Telefònica, etc. I es procedí a excavar el convent situat en Cartonatges perquè des d’EU-Alzira ho vàrem denunciar també. Quan ja no quede res, es farà com ha passat amb els casilicis: un llavat de cara sense escarmentar del que s’ha fet amb el nostre llegat.
En qualsevol cas no és un problema, el de la utilització del passat, només de la Sra. Bastidas. Hui en dia, crida l’atenció que les forces vives de la nostra ciutat i la dreta local s’enrecorden només d’unes víctimes d’intransigències, com ho va ser probablement sant Bernat, i no d’unes altres. D’intolerància, n’hi hagué en època islàmica, encara que menys que en la cristiana (la va patir l’alzireny Ibn-Tumlús, per exemple); en la societat feudal posteriorment, amb l’expropiació dels musulmans autòctons o els assalts durant segles a la moreria, en el barri de Sant Joan. I en la nostra època igualment: encara hi ha noms de carrers que recorden aquells que recolzaren un colp d’estat i l’esclafit de la guerra civil, incomplint la Llei de la Memòria Històrica, com hem denunciat diverses vegades.
La història la fan els vencedors certament, que són qui ens han deixat els documents; però, en una societat democràtica hem de mirar de desenterrar a aquells que la història ha deixat a la vora del camí. No fóra cas que tots nosaltres, en unes altres maneres, caiguem en la temptació de cometre uns pecats pareguts. Encara que siga només moralment.