Ivan Martínez Araque
Coordinador d’EUPV-Alzira
En els darrers anys, la irrupció dels blogs, dels fòrums d’Internet, de les revistes electròniques i un llarg etcètera, ha suposat un tomb en els mitjans de comunicació tal i com s’entenien fins ara. Tot i que la seua influència encara és modesta, en les darreres setmanes un debat produït en la xarxa ha botat del món virtual al món imprés. En concret, ha servit per pair l’últim llibre de Pau Viciano que, de forma un tant desballestada, ha entrat en la polèmica del blau de la senyera, qüestió que es troba estretament relacionada amb temes al voltant de la identitat valenciana.
En veritat, parlem d’un corrent d’opinió arreplegat per diversos autors, molt heterogenis entre ells i no sempre anònims, que han tornat a reflexionar sobre alguns dels temes en què es va quedar enfangada la societat i la política valenciana fa més de vint anys. Sintetitzant –i, a despit meu, simplificant- el que vénen a fer no és més que un pretés exercici de real politik: si la major part dels valencians accepta uns determinats símbols com a propis, per què no pot el valencianisme –que aquell grup sol circumscriure solament al nacionalisme- prendre’ls, per així arribar a amplis estrats de la població que fins ara es mostraven reticents.
Una de les fites més interessants en què ha reeixit, al meu parer, ha estat de rehabilitar aquell valencianisme emergent dels anys de la II República, el qual ja començava a emprar el terme País Valencià i va adoptar de forma natural la bandera amb el blau. Resulta colpidora als nostres ulls aquella fotografia que mostra a uns comunistes amb el puny en alt i de fons la senyera blava amb un falç i un martell.
Un èxit relatiu d’aquest petit moviment ha estat que s’ha volgut identificar com a nacionalisme “valencianista” confrontat a un bloc oposat, assimilat subreptíciament a l’ortodòxia, del nacionalisme “catalanista”. Val a dir que a això ha contribuït el menyspreu d’alguns que l’han tatxat com a “blaverisme” actualitzat, cosa que tampoc no és certa. De qualsevol manera, aquest corrent de la xarxa ha posat de manifest el defalliment i la pèrdua d’iniciativa del nacionalisme d’arrel fusteriana a hores d’ara.
En realitat, no es tracta d’un posicionament tan trencador com es vol. Ja en l’estatut de Benicàssim, tant el PSPV com el PCPV havien cedit en el tema de la bandera, i novament EU el 2006. En l’esfera pública, almenys aquells partits valencianistes amb representació, participen d’una lògica pròpia, que no obeeix indistintament a l’òptica dels Països Catalans a nivell polític. Englobar l’esquerra o el nacionalisme valencià com a mers succedanis del pensament al voltant dels PPCC és un joc dialèctic que s’ha tret aquell corrent de la mànega: és la construcció d’un altri –en un terreny ja xafigat- per legitimar-se.
Tot i que s’entesten a negar-ho alguns dels seus protagonistes, no deixa de ser una manifestació d’alguns dels corrents dominants actualment –com ara la revisió del 68, usant uns mateixos mètodes de crítica però a la inversa- i té bona dosi d’enfrontament generacional. Hi ha un plany implícit: què s’ha aconseguit mantenint els postulats del fusterianisme en tots aquests anys? Estar com estem, amb un valencianisme amb una presència política minsa en la realitat valenciana i irremeiablement posicionat en l’esquerra i, per tant, en la marginalitat. La qual cosa ve a menystenir la resta del moviment associatiu i cívic que encara es manté mal que bé arreu del país.
Un dels aspectes que mediatitzà Fuster va ser el de la contracultura. Als valors dominants, paupèrrims sinó miserables, que es van imposar durant el franquisme, i el qual adulterà el regionalisme anterior, el valencianisme progressista els rebaté des de postulats científics, amb una tasca àrdua de qüestionament i posant alternatives damunt la taula. Poques similituds amb açò hi ha en aquesta i altres revisions –com la coneguda com tercera via; ni dretes ni esquerres, tots valencians-, i no sols perquè estem ja en un altre context ben diferent. Suposen la dissolució al capdavall de certs plantejaments per arribar no se sap ben bé a on, en una visió amerada de culturalisme i sense una imbricació molt més profunda.
Aquest és el punt més feble i al que personalment em mostre més reticent. Tot açò per a què? Per a què aquest revisionisme i aquest valencianisme asèptic? Quin sentit té, a banda d’un passatemps intel·lectual? És a això al que no es dóna una resposta satisfactòria. Sense quedar clarament el que es persegueix, trobe que s’infereix, més enllà del manifestat, un acoblament adreçat a una determinada formació política en les institucions per què opte electoralment a un espai, a eixa entelèquia anomenada centre polític. Per tant, la seua capil·laritat, bo i ser el leit motif del corrent, esdevé escassa.
En fi, són uns altres aspectes els que ens deuen d’interessar a l’esquerra, en la mesura en què s’han assumit certs valors valencianistes, i que van més enllà de les preocupacions d’un partit polític dit nacionalista i que ha adoptat els vicis dels convencionals, de pas amb una gran dosi de baixesa política. Certament, hem de superar d’una vegada en la teoria el que es ve ja fent en la praxis, en el tema de banderes i altres atzucacs. Però, no d’aquella forma. En la cursa dels símbols la dreta –social i política- sempre eixirà guanyadora, tant se val allò que onege, sinó hi ha, això no obstant, un fort teixit social i cívic, i que els imprimisca d’uns altres valors, lligats a la transformació de la nostra societat, sense la qual difícilment alguns dels plantejaments valencianistes es podran dur a la pràctica. I que trasllade a determinats moviments polítics les seues reivindicacions, unes formacions que alhora han de ser obertes, fluïdes. Eixos han de ser els nostres reptes, que no són tasca d’un dia ni d’esquadra i cartabó.
Coordinador d’EUPV-Alzira
En els darrers anys, la irrupció dels blogs, dels fòrums d’Internet, de les revistes electròniques i un llarg etcètera, ha suposat un tomb en els mitjans de comunicació tal i com s’entenien fins ara. Tot i que la seua influència encara és modesta, en les darreres setmanes un debat produït en la xarxa ha botat del món virtual al món imprés. En concret, ha servit per pair l’últim llibre de Pau Viciano que, de forma un tant desballestada, ha entrat en la polèmica del blau de la senyera, qüestió que es troba estretament relacionada amb temes al voltant de la identitat valenciana.
En veritat, parlem d’un corrent d’opinió arreplegat per diversos autors, molt heterogenis entre ells i no sempre anònims, que han tornat a reflexionar sobre alguns dels temes en què es va quedar enfangada la societat i la política valenciana fa més de vint anys. Sintetitzant –i, a despit meu, simplificant- el que vénen a fer no és més que un pretés exercici de real politik: si la major part dels valencians accepta uns determinats símbols com a propis, per què no pot el valencianisme –que aquell grup sol circumscriure solament al nacionalisme- prendre’ls, per així arribar a amplis estrats de la població que fins ara es mostraven reticents.
Una de les fites més interessants en què ha reeixit, al meu parer, ha estat de rehabilitar aquell valencianisme emergent dels anys de la II República, el qual ja començava a emprar el terme País Valencià i va adoptar de forma natural la bandera amb el blau. Resulta colpidora als nostres ulls aquella fotografia que mostra a uns comunistes amb el puny en alt i de fons la senyera blava amb un falç i un martell.
Un èxit relatiu d’aquest petit moviment ha estat que s’ha volgut identificar com a nacionalisme “valencianista” confrontat a un bloc oposat, assimilat subreptíciament a l’ortodòxia, del nacionalisme “catalanista”. Val a dir que a això ha contribuït el menyspreu d’alguns que l’han tatxat com a “blaverisme” actualitzat, cosa que tampoc no és certa. De qualsevol manera, aquest corrent de la xarxa ha posat de manifest el defalliment i la pèrdua d’iniciativa del nacionalisme d’arrel fusteriana a hores d’ara.
En realitat, no es tracta d’un posicionament tan trencador com es vol. Ja en l’estatut de Benicàssim, tant el PSPV com el PCPV havien cedit en el tema de la bandera, i novament EU el 2006. En l’esfera pública, almenys aquells partits valencianistes amb representació, participen d’una lògica pròpia, que no obeeix indistintament a l’òptica dels Països Catalans a nivell polític. Englobar l’esquerra o el nacionalisme valencià com a mers succedanis del pensament al voltant dels PPCC és un joc dialèctic que s’ha tret aquell corrent de la mànega: és la construcció d’un altri –en un terreny ja xafigat- per legitimar-se.
Tot i que s’entesten a negar-ho alguns dels seus protagonistes, no deixa de ser una manifestació d’alguns dels corrents dominants actualment –com ara la revisió del 68, usant uns mateixos mètodes de crítica però a la inversa- i té bona dosi d’enfrontament generacional. Hi ha un plany implícit: què s’ha aconseguit mantenint els postulats del fusterianisme en tots aquests anys? Estar com estem, amb un valencianisme amb una presència política minsa en la realitat valenciana i irremeiablement posicionat en l’esquerra i, per tant, en la marginalitat. La qual cosa ve a menystenir la resta del moviment associatiu i cívic que encara es manté mal que bé arreu del país.
Un dels aspectes que mediatitzà Fuster va ser el de la contracultura. Als valors dominants, paupèrrims sinó miserables, que es van imposar durant el franquisme, i el qual adulterà el regionalisme anterior, el valencianisme progressista els rebaté des de postulats científics, amb una tasca àrdua de qüestionament i posant alternatives damunt la taula. Poques similituds amb açò hi ha en aquesta i altres revisions –com la coneguda com tercera via; ni dretes ni esquerres, tots valencians-, i no sols perquè estem ja en un altre context ben diferent. Suposen la dissolució al capdavall de certs plantejaments per arribar no se sap ben bé a on, en una visió amerada de culturalisme i sense una imbricació molt més profunda.
Aquest és el punt més feble i al que personalment em mostre més reticent. Tot açò per a què? Per a què aquest revisionisme i aquest valencianisme asèptic? Quin sentit té, a banda d’un passatemps intel·lectual? És a això al que no es dóna una resposta satisfactòria. Sense quedar clarament el que es persegueix, trobe que s’infereix, més enllà del manifestat, un acoblament adreçat a una determinada formació política en les institucions per què opte electoralment a un espai, a eixa entelèquia anomenada centre polític. Per tant, la seua capil·laritat, bo i ser el leit motif del corrent, esdevé escassa.
En fi, són uns altres aspectes els que ens deuen d’interessar a l’esquerra, en la mesura en què s’han assumit certs valors valencianistes, i que van més enllà de les preocupacions d’un partit polític dit nacionalista i que ha adoptat els vicis dels convencionals, de pas amb una gran dosi de baixesa política. Certament, hem de superar d’una vegada en la teoria el que es ve ja fent en la praxis, en el tema de banderes i altres atzucacs. Però, no d’aquella forma. En la cursa dels símbols la dreta –social i política- sempre eixirà guanyadora, tant se val allò que onege, sinó hi ha, això no obstant, un fort teixit social i cívic, i que els imprimisca d’uns altres valors, lligats a la transformació de la nostra societat, sense la qual difícilment alguns dels plantejaments valencianistes es podran dur a la pràctica. I que trasllade a determinats moviments polítics les seues reivindicacions, unes formacions que alhora han de ser obertes, fluïdes. Eixos han de ser els nostres reptes, que no són tasca d’un dia ni d’esquadra i cartabó.
Aparegut el 20.10.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada